MILLOR JUGAR QUE COMPETIR

• Article publicat a la Vanguardia el dia 11-10.2008, dins de la secció Por la escuadra i signat per l'exjugador de l'Espanyol, Joan Golobart. Per la seva importància, creiem que tots els pares i entrenadors l'haurien de llegir i fer cas de les seves experiències.
  
  Quan jo tenia set o vuit anys i volia jugar a futbol quedava amb uns amics.Unes marques a la paret o unes pedres eren les referències de les porteries. Sempre vam entendre que per fer equips semblants el millor és que dos xavals elegissin d'un en un. Evidentment es començava pels millors i s'acabava amb els que menys traça tenien. Si un equip golejava l'altre, es feien intercanvis perquè el partit estigués equilibrat. Les faltes i penals s'assenyalaven per acord de la majoria en un exercici magnífic de tolerància. No hi havia nen que es quedés sense jugar.Tots aquests mecanismes tan sans i tan educatius es posaven sobre el camp perquè l'únic que preteníem era jugar, divertir-nos i relacionar-nos amb els nostres amics. Així podíem passar hores i hores la mar de feliços. Però va arribar un dia en què, amb molt bona intenció, els adults decidim regular tot això, estructurant-ho de la manera que creiem que a nosaltres ens faria feliços, no als nens. El camp ple de sots i amb algun arbre per entremig, amb porteries i línies imaginàries, el transformem en una superfície d'herba artificial, amb porteries reglamentàries amb les seves xarxes, amb àrbitres que han de decidir perquè si no, ningú no es posaria d'acord, amb entrenadors que et corregeixen i que decideixen qui juga, perquè en el camp només hi pot haver set o onze jugadors per equip, amb pares que anhelen que els seus fills siguin un nou Messi o Tamudo. On els partits tenen un temps límit i empres més minuts en traslladar-te que en jugar. I l'espatllem perquè inconscientment anhelem més la competició que el joc.Un altre problema que creem els adults són les elits, sempre amb elsomni de poder pertànyer a elles, el que dóna lloc que determinades entitats, pel seu poder econòmic i mediàtic, acabin tenint entre els seus jugadors als millors. Però en edats compreses entre els sis o set anys i els onze és absurd, ja que aquesta captació acaba provocant resultats escandalosos.Hi ha equips prebenjamins o benjamins que guanyen per més de trenta gols de diferència. Quina utilitat té, tant per a un equip com per a l'altre, que un partit acabi amb un resultat així? El derrotat és impossible que hagi pogut donar tres passis seguits i el que guanya fa el mateix esforç que si jugués sense rival. És necessari que existeixin humiliacions d'aquest tipus entre xavals que només haurien d'emprar el seu temps en divertir-se? Facilita la convivència? Quan érem nens jugàvem de molt més sentit comú que els adults. Arribats acerta superioritat d'un dels equips, sempre tendíem a remodelar-los. Seria molt senzill que la federació obligués en edats primerenques, quan un equip n'està golejant un altre, al qual es donés el marcador per finalitzat i els xavals es barregessin a la recerca d'un major divertiment i convivència. Però per a això hauríem de canviar la nostra mentalitat i prioritzar en certes edats el jugar sobre el competir. L'altre dia li vaig preguntar com estava al meu fill Jan, de 12anys, després de jugar un partit. La resposta va anar un lacònic "bo...". Vaig voler que m'indiqués el perquè d'aquesta lleugera tristesa i em va respondre que havien empatat. Em va fastiguejar que interpretés la meva pregunta en aquest sentit i li vaig dir: " Però com te l'has passat?". I em va sorprendre amb un "molt bé". Vagi diferència! Quina ràbia em dóna que el meu fill cregui que espero d'ell un resultat i no el seu estat personal, que em parli de números en comptes d'emocions! Però la culpa no és de Jan, sinó de la nostra societat i de la nostra mania que els nens visquin comcom a adults. Aprenguem tots. Després d'una competició, no els preguntem mai sobre el resultat, sinó sobre les seves emocions. Això els portarà a la reflexió i a reconèixer-se.